El llibre que el Marcel Zamora ha tret aquest Sant Jordi, recull de la seva carrera esportiva i queda reflectida la constància, l’esforç, el sacrifici, la voluntat i la recompensa. En el llibre el Marcel fa esment al David Serra quan va intervenir en la recuperació del seu bessó abans de l’IM de Niça de l’any passat:
Qui vol una vida millor! (p.61-62)
“Era un dissabte i el diumenge del cap de setmana següent hi havia l’IM. Em trobava en plena forma i estava en l’últim entrenament, en una transició donant la volta a l’estany de Banyoles, quan em vaig ressentir del bessó. En aquests casos sóc molt supersticiós i busco tocar fusta. Aturat, plorant d’impotència, intentant assumir que fins aquí havia arribat, vaig tenir la necessitat d’abraçar-me a l’arbre que tenia al costat i parlar-li: “Si us plau, vull córrer, vull tornar a estar bé”, vaig implorar-li. Era un moment crític i havia de tocar fusta.
Aquesta lesió no avisa. Es presenta, i la seva sobtada aparició impideix córrer. No podia ser. Faltaven pocs dies per al meu assalt a Niça i em volia fondre. Aleshores vaig tenir la gran sort de caure a mans del fisioterapeuta David Serra i fer el tractament amb les seves màquines, a base d’ultrasons i escalfor que acceleren el procés de recuperació. Van ser vuit dies frenètics. Una de les pitjors setmanes de la meva trajectòria esportiva. Veia que se m’escapava la sisena victòria consecutiva, però sense el David ni hauria pogut disputar la marató del passeig del Anglesos. Després de cinc dies sense córrer, el dimecres vaig fer un petit test a la carretera de les Aigües, a Collserola, valorant a cada petjada si notava alguna molèstia. Podia córrer! Tota la vida recordaré els nervis que se’m menjaven en la pujada en cotxe fins al pla dels Maduixers, l’esplanada que enllaça amb el circuit de la Aigües.”